Tots els camins porten a Romania (Pagès) és el debut en el gènere de la novel·la negra del lleidatà Ramon Usall, impulsor de l’editorial El Jonc i un dels caps de llista de la CUP de Lleida, que va obtenir uns resultats més que dignes a les darreres eleccions municipals.Devorador dels mítics llibres de coberta groga de la Cua de Palla –col·lecció pionera del gènere de la novel·la negra catalana-, Usall explica les peripècies de Rafel Rovira, un detectiu privat amb despatx al carrer Cavallers de Lleida, exmilitant de l’MDT i amb una devoció musical especial pels Desperdicis Clínics.
-Un detectiu exmilitant de l'MDT a qui apassionen els Desperdicis Clínics... T'has inspirat en algun personatge real?
S’acostuma a dir que tota literatura és, en certa forma, autobiogràfica i no crec que el llibre que ens ocupa en sigui una excepció. Qui el llegeixi, i em conegui, deduirà fàcilment que el detectiu Rafel Rovira és un alter ego del seu creador. No vaig ser de l’MDT durant els anys 80, ni vaig poder escoltar en directe als Desperdicis, bàsicament per una qüestió generacional, però és evident que aquests són dos referents, en àmbits diversos, que m’han marcat, que han deixat empremta.
-Per què Lleida com a escenari de l'aventura del detectiu Rovira? Que té d'especial la ciutat per la novel·la negra?
I per què no? Suposo que hi ha una certa voluntat de demostrar que Lleida és un escenari tan bo com qualsevol altre per desenvolupar-hi una trama negra. De vegades, des de comarques tenim un cert complex d’inferioritat que aquesta novel·la vol trencar. Lleida, i el seu barri antic, que és on el detectiu Rovira té el seu despatx, són un escenari perfecte per desenvolupar-hi una novel·la de gènere negre. Ara, la lleidatanitat que se’n desprèn no ha de ser entesa des d’un punt de vista localista. Vivim en un món global i és per això que les desventures d’en Rafel Rovira l’acaben conduint, com el títol del llibre indica, fins a Romania. Per què no pot un detectiu lleidatà emular les gestes dels grans noms d’aquest gènere?
-Per què tots els camins acaben conduint cap a Romania?
El cas que provoca que provoca que les gestes d’en Rafel Rovira es converteixin en matèria literària és la investigació de la misteriosa mort d’en Florian Grigore, un jubilat romanès d’inconfessables passions i de devotes conviccions marxistes-leninistes. Lligant amb aquesta idea de globalitzar l’àmbit d’actuació del detectiu, el cas acabarà portant-lo a Romania. Un país que permet interessants llicències literàries ja que ha tingut una història recent molt convulsa. De fet, l’obra vol ser també una reflexió sobre el socialisme real, sobre el regnat tirànic dels Ceaucescu i sobre les misèries de la transició al capitalisme. Tot això, en un escenari com Bucarest, una ciutat preciosa, coneguda, a principis del segle XX, com el París de l’Europa de l’Est.
-La novel·la carrega contra els discursos tremendistes dels mitjans de comunicació sobre la immigració. Realment és tan distorsionador el discurs dels mitjans sobre el tema? I ho hés més en la premsa local?
Tots els camins porten a Romania beu d’una tradició dins la novel·la negra que pretén fer crònica social alhora que fa literatura. Parlar de qüestions socials, polítiques, culturals... al mateix temps que planteja una intriga negra. Aquesta idea permet que, entre moltes d’altres reflexions, l’obra es plantegi de forma crítica l’exercici del periodisme, sovint excessivament sensacionalista, menys lliure del que a priori podríem pensar. La tirania del mercat és, potser, la pitjor de les tiranies. Més que l’alarmisme sobre la immigració, la reflexió que l’obra conté va més aviat orientada a qüestionar el servilisme del periodisme, centrat de forma especial en la premsa local ja que és la realitat més propera al detectiu Rovira, que va boig per la Txell Solans, una periodista local.
-La novel·la negra en català té molta tradició, però darrerament el gènere sembla estancat. Per què?
La llengua catalana ha donat grans autors de gènere negre. Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Ferran Torrent o Andreu Martín en són alguns exemples ben coneguts, però hi ha força més autors que han contribuït a consolidar la novel·la negra a casa nostra, que compta també amb molt bones traduccions dels grans autors del gènere. Com en tot, però, al gènere negre català li falta normalitat, pateix els mateixos mals que tota la indústria cultural del país. Falten col·leccions específiques (com enyorem la mítica Cua de Palla que dirigí inicialment Pedrolo) que ajudin a descobrir i estendre el gènere.
Entrevista de Roger Palà
Publicada al setmanari de comunicació Directa, núm. 103, el 23 de juliol de 2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada