Cavallers

El termòmetre treia fum, enfeinat com estava en indicar una temperatura que no parava de créixer. Era un dia de mitjans d’un dels darrers juliols del segle XX, a Lleida hi queia un bat de sol terrible, i només els llangardaixos s’aventuraven, aquell migdia, a trepitjar els carrers de la ciutat.
En Rafel Rovira seia al menjador familiar, davant d’un exquisit empedrat, tot esperant l’arribada d’un sublim cap i pota amb samfaina. No era el plat més adient tenint en compte la climatologia, però sa padrina paterna s’havia entestat en fer-li degustar la seva major especialitat culinària, una voluntat a la qual el nét, per bé que ja granadet, no podia oposar-se.
Hi havia festa grossa aquell dia de juliol a cal Rovira. Tot just feia un parell de dies que en Rafel havia conegut la nota de Psicopatologia criminal i forense, la darrera assignatura que li faltava aprovar per convertir-se en llicenciat en Criminologia. L’aprovat justet que havia obtingut feia d’ell un nou criminòleg. La padrina, que uns anys enrere ja havia celebrat que el nét s’hagués convertit en “abogat”, bé, en llicenciat en Dret que precisava en Rafel, s’atreví a preguntar mentre atacava el cap i pota:
-I ara què faràs, Rafel, xiquet?
La pregunta de l’anciana obrí la caixa dels trons.
-Padrina, estic tramitant la llicència de detectiu privat. Al setembre ja em tindràs investigant...
Les paraules del nét sacsejaren la padrina, el cap i pota, la samfaina i el vi de Raïmat que amania el dinar. Els pares d’en Rafel miraven a terra, el seu germà somreia divertit mentre l’àvia s’exclamava:
-Detectiu privat? No podries buscar-te una feina normal? Metge, “abogat”, mestre, si m’apures... Però detectiu privat... Ai, mareta meua, quin disgust!
La padrina començà a murmurar. Resava el rosari. En Rafel continuà explicant els seus plans de futur aliè a les invocacions divines de la matriarca del seu clan familiar.
-Ja tinc pràcticament a punt un despatxet per atendre els clients al carrer Cavallers.
Si la menció de la seva intenció de convertir-se en perdiguer havia sobresaltat la padrina, allò ja va revoltar tota la família, menys el germà petit que contemplava l’escena com qui assisteix a la representació d’un vodevil.
La mare, que fins aleshores havia intentat calmar la padrina, s’alineà amb la sogra tot dient:
-No has trobat cap lloc més ronyós?
Lluny de posar pau, son pare i la matriarca dels Rovira afegiren llenya al foc. Que si no tens coneixement, que si et moriràs de gana, que si aquell carrerot està ple de drogoaddictes, de fulanes, de pervertits, de gent de mal viure... Eren una família progre, i és per això que no afegiren a la llista de pobladors d’aquell carrer els que bona part de la gent hagués citat en primer lloc: negres, moros i gitanos.
Decidit a no acoquinar-se davant l’oposició familiar, en Rafel passà al contraatac:
-Si tothom pensés com vosaltres ja hauríem perdut el Casc Antic... Què no ho veieu que Cavallers és un dels carrers més preciosos de Lleida?
La família assistia al·lucinada a les explicacions d’en Rafel. Tot i així, ell continuava:
-És l’essència de la història de Lleida. El camí que ja des de la Ilerda romana unia la Via Augusta amb l’acròpoli situada al turó. Un carrer màgic, el del Peu del Romeu. Un carrer de mercaders, de menestrals, de pagesos i de jornalers... De gent del poble!
Malgrat que el discurs semblava après, a son pare li cridaren l’atenció les paraules d’en Rafel.
-Ai coi, i així per què es diu carrer Cavallers?
El jove sentia que començava a guanyar la batalla. L’interès patern per la història del carrer avançava un possible canvi en la correlació de forces del dinar familiar.
-A partir del segle XVI començaren a traslladar-s’hi famílies de llinatge noble que van anar substituint els seus pobladors més humils. És quan s’hi van instal·lar els Alzamora o els Marañosa... La gent va començar a parlar del Cap i del Peu del Romeu, que és com es deia el carrer abans, com el carrer dels cavallers... D’aquí en ve el nom.
La mare s’entendrí. El seu fill no canviaria, sempre lliurat a les causes perdudes.
-Rafel, d’acord que cal preservar el Casc Antic, que cal salvar Cavallers... Tot el que tu vulguis... Però vols dir que això no és feina de la Paeria?
-Segurament. Però jo no he trobat millor lloc on instal·lar-me. On creus que estaré millor que entre el Peu del Romeu, l’Oratori dels Dolors, l’antic convent de dominics del Roser, o l’església, per cert horrible, de Sant Andreu... Nostre senyor em tindrà ben protegit!
En Rafel apel·lava a la fibra religiosa materna per guanyar el combat familiar. Per acabar-ho d’adobar, i intentar fer cedir la família en la metafòrica batalla, apel·là a la lleidatanitat.
-Cavallers és el centre de Lleida. On hi havia l’antic Principal, el cafè Royal, els cines Victòria, Granados i Catalunya. Era el Montmartre i el Pigalle lleidatà. Hi convivien beates i pervertits, capelles i oratoris i sessions calentotes de cinema de “destape”. És la història viva de Lleida, és la nostra memòria...
El pare, veient que la retòrica d’en Rafel el portava a un sentimentalisme on li seria fàcil guanyar el combat dialèctic, exclamà:
-No, si ara ens voldràs convèncer que el carrer Cavallers és el centre del món...
-Mai tant –respongué ràpid en Rafel– Tothom sap que el centre del món és l’estació de trens de Perpinyà. Ja ho va dir Dalí i ho certifica el cafè que hi ha just al costat, el Bar del Centre del Món... Tot i que podria aspirar a rellevar l’estació de Perpinyà, jo em conformo amb que a partir d’ara el carrer Cavallers sigui el centre del meu món...
Així va ser. El dinar familiar d’aquell dia calorós de juliol al cal Rovira acabà més o menys bé gràcies als deliciosos pastissets de Tortosa que havia preparat la padrina i a l’ampolla de ratafia casolana que son pare guardava per les grans ocasions. Bé pot dir-se que els pastissets i la ratafia van endolcir-los fins al punt d’abandonar la guerra dialèctica i iniciar un animat procés de pau.Tossut com era, en Rafel Rovira acabà convertint-se en perdiguer i obrí la seva oficina al carrer Cavallers. Potser Cavallers no era el centre del món, però esdevingué, des d’aquell instant, l’autèntic centre del seu univers. El que succeí a partir d’aleshores ja és, però, tota una altra història...

Relat d'estiu publicat al diari Segre, el 2 d'agost de 2008.

Text de Ramon Usall, i il·lustració de Jordi Jové.