"Lleida és l'escenari ideal per una novel·la negra"

Tots els camins porten a Romania (Pagès) és el debut en el gènere de la novel·la negra del lleidatà Ramon Usall, impulsor de l’editorial El Jonc i un dels caps de llista de la CUP de Lleida, que va obtenir uns resultats més que dignes a les darreres eleccions municipals.Devorador dels mítics llibres de coberta groga de la Cua de Palla –col·lecció pionera del gènere de la novel·la negra catalana-, Usall explica les peripècies de Rafel Rovira, un detectiu privat amb despatx al carrer Cavallers de Lleida, exmilitant de l’MDT i amb una devoció musical especial pels Desperdicis Clínics.

-Un detectiu exmilitant de l'MDT a qui apassionen els Desperdicis Clínics... T'has inspirat en algun personatge real?

S’acostuma a dir que tota literatura és, en certa forma, autobiogràfica i no crec que el llibre que ens ocupa en sigui una excepció. Qui el llegeixi, i em conegui, deduirà fàcilment que el detectiu Rafel Rovira és un alter ego del seu creador. No vaig ser de l’MDT durant els anys 80, ni vaig poder escoltar en directe als Desperdicis, bàsicament per una qüestió generacional, però és evident que aquests són dos referents, en àmbits diversos, que m’han marcat, que han deixat empremta.

-Per què Lleida com a escenari de l'aventura del detectiu Rovira? Que té d'especial la ciutat per la novel·la negra?

I per què no? Suposo que hi ha una certa voluntat de demostrar que Lleida és un escenari tan bo com qualsevol altre per desenvolupar-hi una trama negra. De vegades, des de comarques tenim un cert complex d’inferioritat que aquesta novel·la vol trencar. Lleida, i el seu barri antic, que és on el detectiu Rovira té el seu despatx, són un escenari perfecte per desenvolupar-hi una novel·la de gènere negre. Ara, la lleidatanitat que se’n desprèn no ha de ser entesa des d’un punt de vista localista. Vivim en un món global i és per això que les desventures d’en Rafel Rovira l’acaben conduint, com el títol del llibre indica, fins a Romania. Per què no pot un detectiu lleidatà emular les gestes dels grans noms d’aquest gènere?

-Per què tots els camins acaben conduint cap a Romania?

El cas que provoca que provoca que les gestes d’en Rafel Rovira es converteixin en matèria literària és la investigació de la misteriosa mort d’en Florian Grigore, un jubilat romanès d’inconfessables passions i de devotes conviccions marxistes-leninistes. Lligant amb aquesta idea de globalitzar l’àmbit d’actuació del detectiu, el cas acabarà portant-lo a Romania. Un país que permet interessants llicències literàries ja que ha tingut una història recent molt convulsa. De fet, l’obra vol ser també una reflexió sobre el socialisme real, sobre el regnat tirànic dels Ceaucescu i sobre les misèries de la transició al capitalisme. Tot això, en un escenari com Bucarest, una ciutat preciosa, coneguda, a principis del segle XX, com el París de l’Europa de l’Est.

-La novel·la carrega contra els discursos tremendistes dels mitjans de comunicació sobre la immigració. Realment és tan distorsionador el discurs dels mitjans sobre el tema? I ho hés més en la premsa local?

Tots els camins porten a Romania beu d’una tradició dins la novel·la negra que pretén fer crònica social alhora que fa literatura. Parlar de qüestions socials, polítiques, culturals... al mateix temps que planteja una intriga negra. Aquesta idea permet que, entre moltes d’altres reflexions, l’obra es plantegi de forma crítica l’exercici del periodisme, sovint excessivament sensacionalista, menys lliure del que a priori podríem pensar. La tirania del mercat és, potser, la pitjor de les tiranies. Més que l’alarmisme sobre la immigració, la reflexió que l’obra conté va més aviat orientada a qüestionar el servilisme del periodisme, centrat de forma especial en la premsa local ja que és la realitat més propera al detectiu Rovira, que va boig per la Txell Solans, una periodista local.

-La novel·la negra en català té molta tradició, però darrerament el gènere sembla estancat. Per què?

La llengua catalana ha donat grans autors de gènere negre. Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Ferran Torrent o Andreu Martín en són alguns exemples ben coneguts, però hi ha força més autors que han contribuït a consolidar la novel·la negra a casa nostra, que compta també amb molt bones traduccions dels grans autors del gènere. Com en tot, però, al gènere negre català li falta normalitat, pateix els mateixos mals que tota la indústria cultural del país. Falten col·leccions específiques (com enyorem la mítica Cua de Palla que dirigí inicialment Pedrolo) que ajudin a descobrir i estendre el gènere.

Entrevista de Roger Palà

Publicada al setmanari de comunicació Directa, núm. 103, el 23 de juliol de 2008.

El col·lectiu Perquè vull! presenta "Tots els camins porten a Romania" a Tàrrega

Si en Rafel Rovira enlloc de ser fill de Lleida i treballar a la capital del Segrià ho fes a la a de l'Urgell, de ben segur que simpatizaria amb el Perquè vull!, un col·lectiu targarí d'agitació popular. Així ho va explicar el negre del detectiu, en Ramon Usall, que el 28 de juliol es va desplaçar fins a Tàrrega, convidat per la gent del Perquè vull!, a presentar la novel·la "Tots els camins porten a Romania".

L'acte va tenir lloc al bar Kirikú, un indret d'allò més acollidor situat a la plaça de les Nacions sense Estat. Després de la intervenció del company Carlos Vílchez, en nom del col·lectiu organitzador, en Ramon Usall va prendre la paraules per explicar els camins escrutats pel detectiu Rovira en el seu camí fins a Romania. Durant l'acte, es recordà un urgellenc il·lustre que fou un dels pares de la novel·la negra en català, l'indomable Manuel de Pedrolo, una de les lectures de capçalera sempre present a la tauleta de nit d'en Rafel Rovira.

Com ja ve sent habitual, la presentació va concloure amb una degustació de licors romanesos que va maltractar considerablement els fetges assistents.

Cavallers

El termòmetre treia fum, enfeinat com estava en indicar una temperatura que no parava de créixer. Era un dia de mitjans d’un dels darrers juliols del segle XX, a Lleida hi queia un bat de sol terrible, i només els llangardaixos s’aventuraven, aquell migdia, a trepitjar els carrers de la ciutat.
En Rafel Rovira seia al menjador familiar, davant d’un exquisit empedrat, tot esperant l’arribada d’un sublim cap i pota amb samfaina. No era el plat més adient tenint en compte la climatologia, però sa padrina paterna s’havia entestat en fer-li degustar la seva major especialitat culinària, una voluntat a la qual el nét, per bé que ja granadet, no podia oposar-se.
Hi havia festa grossa aquell dia de juliol a cal Rovira. Tot just feia un parell de dies que en Rafel havia conegut la nota de Psicopatologia criminal i forense, la darrera assignatura que li faltava aprovar per convertir-se en llicenciat en Criminologia. L’aprovat justet que havia obtingut feia d’ell un nou criminòleg. La padrina, que uns anys enrere ja havia celebrat que el nét s’hagués convertit en “abogat”, bé, en llicenciat en Dret que precisava en Rafel, s’atreví a preguntar mentre atacava el cap i pota:
-I ara què faràs, Rafel, xiquet?
La pregunta de l’anciana obrí la caixa dels trons.
-Padrina, estic tramitant la llicència de detectiu privat. Al setembre ja em tindràs investigant...
Les paraules del nét sacsejaren la padrina, el cap i pota, la samfaina i el vi de Raïmat que amania el dinar. Els pares d’en Rafel miraven a terra, el seu germà somreia divertit mentre l’àvia s’exclamava:
-Detectiu privat? No podries buscar-te una feina normal? Metge, “abogat”, mestre, si m’apures... Però detectiu privat... Ai, mareta meua, quin disgust!
La padrina començà a murmurar. Resava el rosari. En Rafel continuà explicant els seus plans de futur aliè a les invocacions divines de la matriarca del seu clan familiar.
-Ja tinc pràcticament a punt un despatxet per atendre els clients al carrer Cavallers.
Si la menció de la seva intenció de convertir-se en perdiguer havia sobresaltat la padrina, allò ja va revoltar tota la família, menys el germà petit que contemplava l’escena com qui assisteix a la representació d’un vodevil.
La mare, que fins aleshores havia intentat calmar la padrina, s’alineà amb la sogra tot dient:
-No has trobat cap lloc més ronyós?
Lluny de posar pau, son pare i la matriarca dels Rovira afegiren llenya al foc. Que si no tens coneixement, que si et moriràs de gana, que si aquell carrerot està ple de drogoaddictes, de fulanes, de pervertits, de gent de mal viure... Eren una família progre, i és per això que no afegiren a la llista de pobladors d’aquell carrer els que bona part de la gent hagués citat en primer lloc: negres, moros i gitanos.
Decidit a no acoquinar-se davant l’oposició familiar, en Rafel passà al contraatac:
-Si tothom pensés com vosaltres ja hauríem perdut el Casc Antic... Què no ho veieu que Cavallers és un dels carrers més preciosos de Lleida?
La família assistia al·lucinada a les explicacions d’en Rafel. Tot i així, ell continuava:
-És l’essència de la història de Lleida. El camí que ja des de la Ilerda romana unia la Via Augusta amb l’acròpoli situada al turó. Un carrer màgic, el del Peu del Romeu. Un carrer de mercaders, de menestrals, de pagesos i de jornalers... De gent del poble!
Malgrat que el discurs semblava après, a son pare li cridaren l’atenció les paraules d’en Rafel.
-Ai coi, i així per què es diu carrer Cavallers?
El jove sentia que començava a guanyar la batalla. L’interès patern per la història del carrer avançava un possible canvi en la correlació de forces del dinar familiar.
-A partir del segle XVI començaren a traslladar-s’hi famílies de llinatge noble que van anar substituint els seus pobladors més humils. És quan s’hi van instal·lar els Alzamora o els Marañosa... La gent va començar a parlar del Cap i del Peu del Romeu, que és com es deia el carrer abans, com el carrer dels cavallers... D’aquí en ve el nom.
La mare s’entendrí. El seu fill no canviaria, sempre lliurat a les causes perdudes.
-Rafel, d’acord que cal preservar el Casc Antic, que cal salvar Cavallers... Tot el que tu vulguis... Però vols dir que això no és feina de la Paeria?
-Segurament. Però jo no he trobat millor lloc on instal·lar-me. On creus que estaré millor que entre el Peu del Romeu, l’Oratori dels Dolors, l’antic convent de dominics del Roser, o l’església, per cert horrible, de Sant Andreu... Nostre senyor em tindrà ben protegit!
En Rafel apel·lava a la fibra religiosa materna per guanyar el combat familiar. Per acabar-ho d’adobar, i intentar fer cedir la família en la metafòrica batalla, apel·là a la lleidatanitat.
-Cavallers és el centre de Lleida. On hi havia l’antic Principal, el cafè Royal, els cines Victòria, Granados i Catalunya. Era el Montmartre i el Pigalle lleidatà. Hi convivien beates i pervertits, capelles i oratoris i sessions calentotes de cinema de “destape”. És la història viva de Lleida, és la nostra memòria...
El pare, veient que la retòrica d’en Rafel el portava a un sentimentalisme on li seria fàcil guanyar el combat dialèctic, exclamà:
-No, si ara ens voldràs convèncer que el carrer Cavallers és el centre del món...
-Mai tant –respongué ràpid en Rafel– Tothom sap que el centre del món és l’estació de trens de Perpinyà. Ja ho va dir Dalí i ho certifica el cafè que hi ha just al costat, el Bar del Centre del Món... Tot i que podria aspirar a rellevar l’estació de Perpinyà, jo em conformo amb que a partir d’ara el carrer Cavallers sigui el centre del meu món...
Així va ser. El dinar familiar d’aquell dia calorós de juliol al cal Rovira acabà més o menys bé gràcies als deliciosos pastissets de Tortosa que havia preparat la padrina i a l’ampolla de ratafia casolana que son pare guardava per les grans ocasions. Bé pot dir-se que els pastissets i la ratafia van endolcir-los fins al punt d’abandonar la guerra dialèctica i iniciar un animat procés de pau.Tossut com era, en Rafel Rovira acabà convertint-se en perdiguer i obrí la seva oficina al carrer Cavallers. Potser Cavallers no era el centre del món, però esdevingué, des d’aquell instant, l’autèntic centre del seu univers. El que succeí a partir d’aleshores ja és, però, tota una altra història...

Relat d'estiu publicat al diari Segre, el 2 d'agost de 2008.

Text de Ramon Usall, i il·lustració de Jordi Jové.