Abril a Portugal

Entre cas i cas, a principis de març vaig tenir temps per una petita escapada a Portugal. L’antiga Lusitània és un país que, ja des de la infància, sempre m’ha fascinat. No en va, des de ben petit tenia penjat a l’habitació un pòster que evocava la Revolució dels Clavells del 25 d’abril de 1974 on un nen de cabells arrissats col·locava un clavell en un fusell. Sempre me l'he estimat molt aquest cartell.
A principis de març, Lisboa lluïa. No era abril, que per raons històriques és el millor mes per visitar Portugal, però l’encant dels carrers lisboetes es mantenia intacte. De fet, Lisboa és encara un d’aquells destins turístics que preserven les formes de vida que la globalització tendeix a fer desaparèixer. Als carrerons de l’Alfama, camí del Castelo de Sao Jorge, hi vaig veure una pintada curiosa, s’adreçava als turistes tot dient-los: “Tourist: Respect the portuguese silence or go to Spain!”.
Passejant per l’Alfama i pel Bairro Alto, per cert, un dels barris amb més marxa d'Europa, vaig pensar que aquests carrerons eren un escenari ideal per una bona novel·la negra. No vaig tenir massa temps, però, per perdre’m a les llibreries lisboetes i, per tant, no puc parlar massa de l’estat de la narrativa policíaca portuguesa. De fet, conec ben pocs autors portuguesos contemporanis, només en Mia Couto, que havia publicat fa temps a Txalaparta.
Per contra, però, hi ha dues obres de l’Antonio Tabucchi ambientades a Portugal que em fascinen, i totes dues publicades en català per Edicions 62. La primera és Afirma Pereira, traslladada al cinema amb una magistral interpretació de Marcello Mastroiani. Una novel·la ambientada a la Lisboa dels anys del salazarisme d’una humanitat exquisida. La segona és El cap perdut de Damasceno Monteiro, ambientada a Porto als anys 90. Aquesta segona és una obra més negra, inspirada en un crim real que succeí a Portugal el maig de 1996 quan el cadàver d’un jove portuguès fou trobat decapitat i amb evidents símptomes de tortura a la localitat de Sacavém. El crim, i l'obra que s'hi inspira, evidencien que això de la tortura no és patrimoni exclusiu de la Guàrdia Civil. La Guàrdia Nacional Republicana, cosina germana portuguesa de cos dels tricornis, també ha demostrat estar-hi força avesada.
Ja que parlem de Portugal, no em puc estar de ressenyar dues pel·lícules extraordinàries que fan referència a la Revolució dels Clavells: Capitanes de Abril, de Maria de Medeiros, que retrata de forma força fidedigna el moviment dels capitans, amb Salgueiro Maia al capdavant, i sobretot, A la revolución en un 2CV, inspirada en una novel·la italiana homònima i que és una de les millors pel·lícules que he vist darrerament. Una divertidíssima road movie que escenifica a la perfecció els valors d’una de les darreres revolucions romàntiques del nostre planeta.
Feia temps que no trepitjava Portugal, i m’ha encantat tornar-hi. Lisboa és una ciutat assequible i d’allò més agradable de visitar. A més, m’encanta la cantarella del portuguès. Hauré de buscar, doncs, alguna novel·leta negra interpretada al ritme de Grândola, vila morena, que almenys em permeti calmar la saudade que se sent en marxar de Lisboa.